La lluita per l’habitatge digne és un dels elements bàsics del treball de les associacions de veïns. Als anys 70, a més del barraquisme, l’àrea de Barcelona tenia un parc d’habitatge popular envellit i degradat. Dels 460.000 habitatges existents, s’estima que un 40% no tenia bany. Hi havia molt habitatge d’autoconstrucció, barris vells molt degradats i falta de serveis als vells i nous barris d’habitatge protegit, cases barates o polígons de barraquisme vertical aixecats per l’Obra Sindical del Hogar o el Patronat Municipal de l’Habitatge.
Les associacions de veïns encapçalen les lluites per a la consecució d’un pis rehabilitat o nou. Significativa és la lluita contra l’Obra Sindical del Hogar. Aquesta pretén endossar als veïns els pisos en males condicions i força la creació de la coordinadora dels polígons de l’OSH, que va muntar una vaga de lloguers i va guanyar la reforma dels polígons.
Barcelona també creix entre promocions privades de pisos de mala qualitat que arriba al màxim exponent amb l’aluminosi destapada als anys 90. L’ús de materials de construcció dolents que provoquen esquerdes i defectes de seguretat posa en evidència les complicitats entre constructors fraudulents i administracions i esperona la lluita veïnal.
El moviment veïnal fa costat a veïns sotmesos a assetjament immobiliari i treballa activament sota la idea que la renovació urbana no s’ha de fer en base a l’expulsió dels habitants del barri. És per això que, contra l’especulació, el moviment veïnal reivindica habitatge social i crea cooperatives veïnals. La bombolla immobiliària dels 90 i la seva explosió diversifiquen les accions veïnals per l’habitatge digne, protagonitzades també per altres moviments socials, com els okupes i V de Vivenda. L’habitatge segueix sent un cavall de batalla ciutadà que marca processos urbanístics i lluites veïnals.
Reclamacions: