El creixement urbà de la Barcelona de postguerra fins als anys 70 es va caracteritzar per uns barris amb un hàbitat degradat o inexistent. Els barris d’autoconstrucció i els polígons de blocs van créixer sense urbanització, ni clavegueres, ni voreres, ni llums, ni pavimentació dels carrers. No cal ni pensar en les zones verdes o els equipaments. La lluita pels serveis urbans, el sanejament, el clavegueram i el subministrament d’aigua corrent és, doncs, la primera i primordial per una vida digna al barri.
La instal·lació dels serveis urbans ha provocat històricament greus problemes i molèsties. És el cas de les explosions del gas natural de 1972 a Sants, Sarrià i Horta, que causaren víctimes mortals i originaren accions reivindicatives per part de les associacions de veïns. En aquest cas, com en el de les grans apagades de llum del 2007, el moviment veïnal va reclamar les indemnitzacions per als afectats i va reivindicar normatives de seguretat en la implantació dels serveis urbans.
Entre aquest tipus de problemes generats pels serveis urbans cal incloure les lluites de barri pels drets dels afectats per grans obres públiques com el metro, que han provocat multitud d’esquerdes i d’afectacions. Així mateix, s’han fet evidents lluites per les molèsties originades per la presència de grans instal·lacions de serveis als barris. És el cas de Catalana de Gas a la Barceloneta, dels dipòsits de gas a Collserola coneguts com les pilotes de Porcioles, i d’alguns transformadors en diferents zones de la ciutat.
Una de les lluites per serveis més sonades a Barcelona i Catalunya va ser l’anomenada guerra de l’aigua. La protesta contra els impostos abusius en el rebut de l’aigua, alguns dels quals no hi tenien relació i feien referència a la gestió de residus, va generar un ampli moviment popular als anys 90 i una àmplia i seriosa vaga de rebuts que portà a la moratòria i la regularització de les tarifes.
Reclamacions: